“Drets i lluita, stupid!”

Aquest any, per primer cop en els 30 anys d’emissió de la Televisió de Catalunya, la cadena no emetrà el tradicional missatge de Nadal del Rei Joan Carles.  Aquest fet ha generat força rebombori entre alguns líders d’opinió de la caverna, que veuen aquest fet com un ultratge al Rei i un menyspreu del govern català vers el Cap de l’Estat espanyol.

Aquesta decisió que tant ha esverat les tertúlies de les Castelles, però, tampoc no ha estat esbombada a “bombo y platillo” pels telenotícies de TV3 ni per la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que saben que el fet de no emetre el discurs obeeix més a qüestions tècniques que no pas ideològiques, cosa que no els acaba de fer contents.

Les treballadores i treballadors de TV3 ja fa temps que venen lluitant contra l’externalització de serveis, les retallades de plantilla, o la rebaixa constant dels sous.  El fet que avui la cadena pública catalana no televisi el discurs de Nadal del monarca, no és cosa de la classe política catalana -tot i que a alguns potser ja els hi va bé-, sinó que és fruit de la lluita de les treballadores i treballadors de TV3 que han decidit conjuntament convocar vagues parcials en prime time per aconseguir una major difusió i visualització de la seva protesta.  Una protesta que primer va ser contra les rebaixes laborals, més tard contra l’ERO que ha afectat gairebé 300 treballadors , i ara és contra l’externalització dels serveis de publicitat de la televisió pública de les catalanes i catalans; i per la negociació del conveni col·lectiu.  En aquest sentit, el comitè d’empresa ha criticat la possible externalització de “molts altres serveis i línies de producció”, i el fet que encara no s’hagin produït avenços en la negociació col·lectiva del present conveni que venç el 31 de gener.

Així que el fet que avui no es vegi el missatge del Rei per TV3 no té relació amb les tensions polítiques sobiranistes, sinó que és resultat, exclusivament, de la lluita treballadora.  De fet, les pròpies treballadores han convocat altres dues aturades parcials pel dia 31: la primera de 14:15 a 14:45 (que podria coincidir amb la cobertura de les guanyadores de ‘La Grossa’) i la segona de 20:45 a 21:15, previsiblement quan el president de la Generalitat, Artur Mas, faci el seu discurs d’any nou.

No hauríem de deixar que la utilització política d’aquestes aturades (dins i fora de Catalunya) deslegitimitzi la lluita dels treballadors en defensa dels seus drets laborals i també d’un servei públic que és de tots.

Jordi Martí, un moviment genial?

Aquest dimarts, Jordi Martí, president del Grup Municipal Socialista (GMS) a l’ajuntament de Barcelona, i ja oficialment pre-candidat a les primàries obertes del PSC Barcelona que se celebraran aquest pròxim 2014 d’on sortirà l’alcaldable de les socialistes, va donar un cop d’efecte dintre del PSC en renunciar al seu càrrec davant de la Secretaria de Cultura a la Comissió Executiva Nacional per centrar-se a “Barcelona amb tota llibertat”.

La premsa ha volgut veure en aquest moviment un desafiament, del successor d’Hereu, a la corrent oficialista del PSC, una marca que en el darrer temps s’ha devaluat.  Sens dubte, un moviment tàctic amb el que Martí busca posar en escac a alguns dels que també sonen com a pre-candidats a alcaldables de la ciutat Comtal, i que si formen part de la CEN.  Si bé des de l’exterior del partit, la ciutadania, potencial electora, podria percebre-ho com un acte de valentia i de perfil propi a l’hora de fer les coses diferenciada de la dels Socialistes. Això no és cert, ja que més enllà d’un, anomenat abans, moviment tàctic, a nivell orgànic no tindrà cap repercussió, més que la de deixar una de les secretaries de l’executiva que més oblidada estava per la manca d’implicació del seu secretari, en Jordi Martí.

I aquí va la trampa, o la genialitat del moviment, Jordi Martí, com he esmentat a l’inici de l’article i, ell no ha esmentat en cap moment, és el President del Grup Municipal Socialista, i això significa, segons els reglaments interns del PSC, que pot assistir a les Executives de la CEN del PSC.

Jordi Martí ha volgut aparentar un distanciament que no li comporta cap sacrifici per la seva finalitat: Alcaldable Socialista a les Eleccions Municipals de 2015, buscant l’ensopegada de companys, fora del ring, i no en el debat d’idees.

Aquestes han de ser unes primàries on les lluites internes han de quedar fora i el debat s’ha de centrar en parlar de Barcelona i de la seva ciutadania.

Fracàs escolar, o quan les hores no hi compten.

Avui, abans de publicar la meva primera entrada, tafanejava les coses que havia escrit en un altre blog que tenia -ja tancat-, i he trobat aquest breu article d'opinió on comentava l'informe de l'OCDE sobre l'educació, i en particular sobre l'educació espanyola.  Ara que fa tot just dos anys de la redacció d'aquest, crec que és força interessant recuperar-lo, ja que les coses no han canviat gaire, i si ho han fet, sincerament, sembla que tampoc no ha estat per a bé.

Dilluns 26 de setembre de 2011 

Recentment es va fer públic l’Informe Panorama de l’Educació de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (a partir d’ara OCDE) i, com cada any, l’educació espanyola es va haver de preguntar on estava l’error que ens mantenia  tan avall en aquest deshonrós rànquing.
La veritat és que portem tota una vida preguntant-nos el mateix.  Primer els polítics al·legaven el retard de l’Estat després de gairebé 40 anys de dictadura; però avui, quina és l’excusa?  Pel que sembla, la mateixa.  Potser ja està bé d’ excusar-nos en el passat; fa més de 30 anys que vivim en democràcia i la generació actual ja no són “afectats” directes -ni gairebé indirectes- d’allò que foren els nostres avis o besavis.  Segurament, -i ho dic afirmant-ho– ja és hora, d’una vegada per totes, d’analitzar els perquès.
Segons tots els estudis realitzats sobre educació, els principals punts de debat són quatre: les hores lectives de classe, la mitjana d’alumnes per aula, la inversió de l’Estat en educació, i -en menor mesura- el temps que els professors dediquen a posar ordre per ser escoltats.
Per començar, crec que hauríem de desmitificar la falta d’hores lectives als centres escolars, que sol ser la crítica més directa i repetida que fem la gent del carrer.  Els alumnes de Primària espanyols, tenen 126 hores obligatòries més que la mitjana dels països de la OCDE i 129 més que els països de la UE.  A la Secundaria, passa el mateix: els estudiants espanyols tenen 148 hores de classe més que els membres de la OCDE i 153 hores més que els països de la UE.  Per contra, la gran superpotència en la matèria, que és Finlàndia, resulta ser el país amb menys hores lectives i té, en canvi una destacada potenciació de les habilitats creatives i el bilingüisme (finès - anglès); característiques similars a altres potencies que la segueixen com Suïssa, Holanda o Alemanya.  
Sobre la mitjana d’alumnes per classe,  a Espanya la mitjana en els centres públics és de 19,8, més baixa que la de la OCDE, amb 21,4, i la UE, amb 20 alumnes; mentre que – paradoxalment- en els centres privats passa al contrari: 24,5 alumnes a les aules espanyols davant dels 20,5 de la OCDE i els 19,0 de la UE.
Respecte a la inversió de l’Estat en educació, Espanya gasta per alumne un 29% del seu PIB per càpita, cosa que situa el país 2 punts per sobre de la inversió mitjana dels països de l’OCDE i 3 per sobre de la mitjana del països de la Unió Europea, segons l’informe de la OCDE.
Més preocupant és, per acabar, el temps que els professors es dediquen a posar ordre i a fer callar els alumnes a les aules: Espanya suspèn estrepitosament; de fet, som el segon país del rànquing només superats per Mèxic.  Segons l’estudi, els docents espanyols perden una cinquena part del total d’hores lectives posant ordre a classe, cosa que suposa una mitjana de 150 hores sobre les 833 de les que consta el curs escolar.
Un cop revisades les quatre principals raons que poden conduir al fracàs escolar, només ens queda redactar les conclusions.  Unes conclusions que, guiant-nos per la informació anterior, ens haurien de fer plantejar el nombre d’hores lectives.  Així, si a Espanya estem invertint en educació tant o més que altres països que tenen millors resultats, i tenim unes aules amb un nombre similar d’alumnes, potser l’”error” està en l’excés d’hores lectives dels alumnes.Hi ha un refrany espanyol que diu: “No por mucho madrugar amanece más temprano”.  I si als alumnes els hi passés una cosa semblant? I si pel fet de fer moltes hores de classe no aprenguessin  més sinó que, fins i tot, els hi fos contraproduent? I si al final acabem tenint nens tristos i avorrits que no veuen l’escola i el fet d’estudiar com una oportunitat sinó com una presó, on les hores no passen i les assignatures acaben sent quelcom tan repetitiu que acaben provocant que l’alumnat desconnecti de l’ensenyament?